05.11.2012 - 06:00
Quico Pi de la Serra (facebook) és molt Barceloní. Viu al cor de la ciutat, en un pis vell i modest, però confortable. És ple de guitarres, una quinzena només al seu estudi. L’estudi o despatx, que és on treballa, és un espai prou gran per acollir també una gran estanteria plena de llibres i de compactes. Pi de la Serra ha fet setanta anys aquest agost, però no se li noten. Potser perquè fa dos anys que va ser pare d’una nena, la Júlia (és la que fa quatre). També fa cinquanta anys que va començar a tocar als Setge Jutges, acompanyant amb la guitarra en Miquel Porter. D’aquella època, Pi de la Serra conserva la guitarra d’en Delfí Abella, un altre dels Setge jutges. Després, el ‘bluesman’ ja va fer les seves cançons, algunes tan rotundes i grolleres i diàfanes com aquella que diu: ‘Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol’. Us oferim una entrevista en vídeo on el músic ens brinda una mirada sobre el món i el paper que la música hi ocupa. També us presentem un altre vídeo, on Pi de la Serra ens ensenya una dotzena de les guitarres que té al seu estudi.
Aquest dimarts 6 de novembre els seus amics li han organitzat un concert a la sala Luz de Gas de Barcelona per celebrar aquestes dates rodones, amb molts convidats que interpretaran les seves cançons. N’està molt content, encara que diu que li ha portat molta feina i que a ell no li agraden els aniversaris i, per suposat, detesta els homenatges.
Us oferim alguns fragments de l’entrevista:
—El vostre motor per escriure cançons és el descontentament, el malestar, un compromís social?
—No ho sé…, perquè jo em considero un artesà que fa cançons, com un cadiraire que fa cadires, i crec que les cançons són molt poc importants. Jo formo part de la família del món de l’espectacle, que surts a l’escenari, cantes unes cançons i cadascú les rep de diferent manera: a un no li agrada, a l’altre li va bé per follar, a l’altre li va bé per fer dormir el nen, i a l’altre li fa un niu a la seva orella.
El que és lògic és que et surtin cançons de les teves vivències. Clar, si tu vius sota una dictadura militar del Franco, com em va tocar a mi, docs escrius cançons sobre aquesta temàtica. A mi em van detenir moltes vegades, no recordo si són trenta-quatre o quaranta-tres. No em van torturar mai, però em van posar la pistola a la templa.
Si tu t’adreces al públic i t’adones que pots alertar, recordar, avisar, i entens que l’art serveix perquè la gent tingui cultura (en el sentit d’estimar i aprendre dels altres i viceversa), és lògic que et surtin cançons que facin referència a tot això. La conseqüència és que te les poden prohibir. Aleshores, per la meva manera de ser, si te les prohibeixes en fas més i no acceptes la prohibició.
Fixa’t, moltes de les meves cançons no les entenc. És com un quadre surrealista, cadascú l’entén d’una manera. A mi m’hagués agradat ser filòleg i altres coses (antropòleg, lutier…), però m’interessen molt les lletres que formen paraules, que formen frases, que formen cançons. I quan Jacques Brel diu ‘No me quite pas’, jo l’escolto, evidentment que ploro, i penso: aquest fill de puta ja la dit i ja l’ha matat, perquè això no ho puc repetir, haig d’inventar una nova manera de dir això mateix.
(…)
—Parlant de la llengua, fa impressió que avui encara es persegueixi la llengua d’una manera tan involucionista com fa el govern del PP actualment a les Balears.
—Jo ho pateixo molt professionalment. Jo no vaig a cantar a València, per una qüestió política, perquè abans hi anava molt. I a les Illes hi vaig molt poc, potser també per una qüestió política. Una de les cançons que cantaré en el concert de la sala Luz de Gas acaba dient: ”Però recorda que l’enemic venceràs quan no li fotis ni cas’.
—Com veieu el procés cap a la independència?
És complex. Tal com jo ho penso, si la gent vol una cosa, és el que ha de ser, no hi ha volta de full. Ara bé, s’ha d’entendre que estem en una comunitat molt inculta, perquè no s’han superat els quaranta anys de franquisme, i la incultura vol dir no-cultura, vol dir no-amor pels altres. (…) A mi m’agradaria que es parlés d’una societat, d’una comunitat del segle XXI, diferent, on allò més important fos la felicitat de la gent. Tenim prou exemples de cagades en el món per no repetir-les. Però quan hi entra la política… Jo em considero un desenganyat de la transició. Jo i uns quants milions més.
—Diuen que aquesta etapa nova és el final de la transició. És la manera de superar el desencant.
—(…) Quan Franco mor entren uns ‘opositors’ que se suposa que són més humans, que s’ha d’entendre que estan apretats pels militars i per la banca, i diuen: ‘aquí no ha passat res’. I llavors és quan jo (i molts més) il·lucino. Penso: ‘jutjaran aquesta gent’. I no la toquen. I és clar que és un desengany. Jo era comunista, però els socialistes eren com germanets, i creia (d’una manera bastant ingènua, com s’ha vist), que arreglarien l’entesa entre catalans, bascs, gallecs, castellas, i mira, està pitjor que mai segurament. I aquí s’ha arribat a un punt on la gent surt i demana la independència i s’ha d’entendre perquè la demana. La gent no està boja. Hi ha una sèrie de fets que han fet que la gent estigui fatigada i cansada i demana la independència, com ha passat a molts llocs del món.
—Cap a on anem?
—No ho sé, crec que no en sé prou per respondre. Però crec que al planeta hi ha moltes cultures que són molt millors que les nostres, que funcionen. (…) Jo ara vaig ser a l’Uruguai i vaig quedar absolutament agraït de conèixer aquest país. Són una comunitat petita, tres milions d’habitants i dotze milions de vaques. Exporten menjar. Són conscients del que han tingut, els que manen van patir la repressió militar, i el que ara prediquen és que la gent tingui més temps per no fes res. Això és fantàstic. (…)
Jo estic per una societat on hi hagi un matriarcat. Estic per una societat on interessi que els polítics facin que la gent sigui més feliç. Estic per una societat on s’entengui que la vida serveix per entendre més de l’existència. Poca cosa més.
—I el blues, quin lloc ocupa en tot això?
—Jo crec que el blues és la música popular del planeta, perquè puc tocar un blues amb qualsevol persona en qualsevol lloc del món. (…) Sempre ha estat amb mi el blues. Faig un programa de ràdio, que fa vint anys que faig, que es diu ‘T’agrada el blues?’. I darrerament hi ha molt de blues en la música que faig, i en fem molt amb els músics amb els que toco, l’Amadeu Casas i en Joan Pau Comelles.
—Com anirà el concert del dia 6 de novembre, ‘Setanta anys… i un dia’?
—Un dia l’Amadeu va venir a casa i em va dir: ‘Fas setanta anys, hauríem de fer alguna cosa’. ‘Fem alguna cosa’, li vaig dir. ‘Què et sembla un concert amb altres músics?’, em va dir. ‘Munta-ho’, faig fer jo. I a la tarda el Daniel Negro, un altre bon amic, em va trucar per telèfon i em va dir: ‘Mira, hem pensat amb en Fede Sardà (un altre amic meu), de fer alguna cosa pels teus setanta anys.’ I es va lligar tot. Jo això no ho hauria fet mai. ‘Passo’ de celebracions i els homenatges és una cosa que no… Però, és clar, que tota aquesta gent (en Tortell Poltrona, el Marc Parrot, el Sanjosex, el Javier Krahe, el Josep Maria Borràs, el Cesc Freixes, l’Amadeu Casas, la Laura Simó, la Carme Canela, el Roger Mas i el Miquel Gil) em cantin cançons, no només és una dutxa d’ego sinó que és fantàstic perquè tots són molt bons. Estrenaré tres cançons.
(…)
