Alguns lamniformes de la ictiofauna catalana: 1 peix guilla (Alopias vulpinus), 2 tauró blanc (Carcharodon carcharias), 3 solraig ver (Isurus oxyrinchus). Noteu les cinc fenedures branquials situades davant les aletes pectorals, la presència de l’aleta anal i les aletes ventrals petites, que caracteritzen aquest ordre d’elasmobranquis.
Juan A. Moreno.
L’ordre dels lamniformes és conformat per esquals de mida mitjana i gran. Tots són de cos allargat i fusiforme. Mostren cinc parells de fenedures branquials, generalment davant les aletes pectorals, i sempre presenten aleta anal; si bé les pectorals són ben desenvolupades i de morfologia allargada, les ventrals són reduïdes. Fora d’alguna excepció, es tracta d’un grup de predadors actius i ràpids nedadors que colonitzen les àrees pelàgiques. Es distingeixen dels carcariniformes per l’absència de parpella inferior als ulls, però també perquè presenten una vàlvula intestinal en forma d’anell (no espiral) i per diversos caràcters esquelètics. La reproducció és ovo-vivípara, acompanyada de processos d’oofàgia i d’embriofàgia. Aquest ordre és integrat per 7 famílies i 14 espècies, 7 de les quals han estat registrades a la mar catalana.
Els odontaspídids: taurons de sorra
Els odontaspídids són lamniformes de grans dimensions, musell no gaire prominent i orificis nasals completament separats de la boca. Els ulls no tenen membrana nictitant i la boca és grossa, amb unes dents que tenen una sola cúspide central, llarga i tallant; les dents més grosses se situen a la part central de les mandíbules. Presenten cinc fenedures branquials a cada costat, situades just al davant del punt d’origen de les aletes pectorals. Tenen dues aletes dorsals, la primera emplaçada al davant de les aletes pelvianes, i una aleta anal. Són espècies de costums epipelàgics o bentònics.
Els solraigs (Odontaspis i Eugomphodus) són taurons de sorra d’uns 2,5 m de llargada, rarament capturats, de cos fusiforme, musell cònic i dents molt llargues i agudes proveïdes de cúspides accessòries; pel que fa a les aletes, l’anal i la segona dorsal són grans, en oposició amb la resta d’espècies d’aquest grup, i les pectorals són relativament curtes. El solraig clapejat (Eugomphodus taurus), que habita els fons arenosos de la plataforma continental de l’Atlàntic i de la Mediterrània, és de coloració bruna i amb clapes fosques; abans del diastema mandibular superior mostra un espai amb dents petites o sense dents, a més de tres dents grosses amb una cúspide accessòria a cada costat. El solraig llis (Odontaspis ferox) no presenta taques fosques i només té dues dents per davant del diastema, les quals tenen dues o tres cúspides accessòries a cada costat.
Els alòpids: peix guilla
Aquests són taurons de grans dimensions, que poden arribar a 6 m de llarg, i de musell més aviat curt, amb uns ulls sense membrana nictitant i amb l’espiracle molt reduït. Tenen 5 fenedures branquials a cada costat del cos, que s’estenen fins més enllà del punt d’origen de les aletes pectorals. Presenten dues aletes dorsals extremament diferents, perquè la segona és diminuta, i també l’aleta anal és molt petita; la caudal és marcadament asimètrica i mostra el lòbul dorsal molt més desenvolupat. Són de costums pelàgics i de reproducció ovo-vivípara.
El peix guilla (Alopias vulpinus) és un esqual inconfusible per la seva cua llarga i estreta, de longitud similar a la de la resta del cos. Té el musell cònic i curt, els ulls grossos i les dents petites, unicuspidades i inclinades. La segona aleta dorsal i l’aleta anal són petites mentre que les pectorals són llargues i d’aspecte falciforme. El peduncle caudal és alt i comprimit. El dors presenta una coloració grisa blavosa força intensa, però el ventre i la base de les aletes parelles són blancs. Aquesta espècie, que ateny els 5,5 m de llargada, és força cosmopolita (només manca a les zones molt fredes) i és un bon nedador que s’alimenta de peixos pelàgics. Es reprodueix ovo-vivíparament i pareix d’entre 2 i 4 joves, que poden assolir fins 1,5 m de llargada. La seva carn, relativament apreciada, es ven sota diverses denominacions.
Els cetorínids: pelegrí
El pelegrí (Cetorhinus maximus) és un dels pocs laminiformes que no és depredador actiu. Al contrari, aquest esqual, el més gran de les nostres costes, avança amb la boca oberta (desproveïda de dents), en la posició que recull la fotografia, i s’alimenta dels animals que filtra de l’aigua, una estratègia per a compensar les seves grans dimensions corporals. De costums més aviat solitaris, neda activament per la zona pelàgica.
Richard Price / Marine Conservation Society.
Els lamniformes d’aquesta família atenyen grans dimensions, fins prop de 10 m de llarg, i tenen la boca grossa i proveïda de dents diminutes, a més de cinc fenedures branquials molt amples, que s’estenen des de la regió dorsal fins a la ventral; tenen dues aletes dorsals i una aleta anal. Són pelàgics i planctònics i de reproducció vivípara.
El pelegrí (Cetorhinus maximus) és l’esqual més gran de les nostres costes, ja que pot arribar a fer 10 m de llargada. A més, és inconfusible perquè les seves fenedures branquials envolten pràcticament tot el cap. El cos és fusiforme i gruixut, i en els exemplars joves el musell es prolonga en forma de cilindre cap endavant. La boca és àmplia, amb nombroses i petites dents, i els arcs branquials, proveïts de llargs filaments que es deriven de denticles dèrmics, actuen d’aparell filtrador. Pel que fa a les aletes, la segona dorsal i l’anal són petites i a la caudal destaca un lòbul inferior ben desenvolupat, que ofereix un aspecte general de creixent lunar. A cada costat del peduncle caudal hi ha una quilla molt llarga. El pelegrí colonitza les zones pelàgiques temperades i fredes de tots els oceans. S’ha calculat que un exemplar adult nedant a una velocitat de dos nusos pot arribar a filtrar 2000 t d’aigua per hora; d’aquesta manera, obté grans quantitats de zooplàncton, que constitueix el seu aliment bàsic. És de reproducció ovo-vivípara i probablement els embrions practiquen el canibalisme intrauterí. Els joves acabats de néixer són els més grossos d’entre tots els peixos: 1,7 m de llargada. Malgrat que en un passat aquest peix fou objecte de pesca intensiva per la gran quantitat de greix del seu fetge gairebé gegantí, actualment només és capturat a les nostres costes d’una manera ocasional.
Els làmnids: taurons blancs i afins
Una característica general dels grans peixos pelàgics és la coloració fosca del dors, que contrasta amb la clara i argentada del ventre. És el cas d’aquest làmnid, un solraig ver (Isurus oxyrinchus), tauró que pot ésser trobat en mar oberta, tot i que la majoria dels esquals són d’hàbits nerítics, és a dir que viuen prop de la plataforma continental.
Juan C. Calvín.
Els taurons d’aquesta família tenen el cos gros, massís i fusiforme, però també els caracteritza el fet que a la boca tenen dents llargues, d’una sola cúspide i ben grosses. Presenten cinc fenedures branquials, que s’obren just al davant de les aletes pectorals. La segona aleta dorsal és molt més petita que la primera i l’aleta caudal és semilunar. Són epipelàgics o pelàgics. Algunes de les espècies són ovo-vivípares.
El tauró blanc (Carcharodon carcharías), el solraig ver (Isurus oxyrinchus) i el marraix (Lamna nasus) són els representants de la família dels làmnids que colonitzen les aigües catalanes. Es tracta, sens dubte, dels nedadors més ràpids i els predadors més potents d’entre tots els elasmobranquis. Com a característiques comunes presenten el cos fusiforme i el musell cònic, i per davant de les aletes pectorals, llargues i falciformes, hi ha les enormes fenedures branquials. Tots tres manifesten la primera aleta dorsal alta i triangular, la segona dorsal i l’anal molt petites, i la caudal en forma de creixent lunar; a cada costat del peduncle caudal tenen marcada una forta quilla. El tauró blanc (C. carcharías) es diferencia per les dents, triangulars i en forma de serra, i per la coloració, grisa més o menys fosca al dors i blanca al ventre. A la mar catalana hi ha pocs registres d’aquesta espècie, però cal destacar-ne un de l’any 1878, segons el qual fou capturat un exemplar de 6 m de llargada davant dels Columbrets. El solraig ver (I. oxyrinchus) és força més abundant que l’anterior i la seva carn, bastant apreciada, pot ésser d’un cost econòmic més elevat que d’altres espècies similars. Se’l reconeix per les dents anteriors, que són estretes, llargues, corbades cap enrere i de marges llisos; pel color del dors, gris blavós o blau fosc amb una franja argentina als flancs, que es destaca amb el ventre blanc; i perquè pot excedir els 3,5 m de llargada. El marraix (L. nasus), de cos més gros i de musell més curt, és capturat i comercialitzat freqüentment a l’Atlàntic septentrional; les seves dents consten de cúspides accessòries als costats de la cúspide principal, que és molt aguda, i la coloració general és grisa blavosa, fosca al dors i més groguenca al ventre. Són tots tres de reproducció ovo-vivípara, amb intervenció de processos d’oofàgia i embriofàgia, del qual fet resulta un reduït nombre de descendents ben desenvolupats i grans. Es nodreixen a base de peixos pelàgics (verats i tonyines), d’altres taurons i batoïdeus, de cefalòpodes i mamífers marins (dofins, foques, etc.). Gaudeixen d’una àmplia distribució geogràfica: el tauró blanc és cosmopolita, el solraig ver viu a les aigües temperades i càlides, i el marraix prefereix les aigües fredes de gairebé tot el planeta.