Abarbetar

Si les paraules són les pedres dels escriptors tenc una paraula que navega en el meu interior. La paraula és ‘dolor’ i la pedra que la provoca fa cinc mil·límetres; els urèters, els tubs musculats que impulsen l’orina des dels ronyons a la bufeta urinària, tenen un diàmetre d’entre tres i quatre. L’alternativa, en cas de no expulsar la pedra per aquest conducte estret, és quirúrgica o invasiva. El primer diagnòstic del servei d’urgències va ser una infecció d’orina que s’havia de tractar amb antibiòtics. Vaig tornar-hi ensoldemà escatat pel dolor, em van fer un Tac i la pedra va aparèixer: blanc sobre un fons negre. Em van ingressar i em van administrar sèrum i calmants per via intravenosa. El dolor havia minvat i les responsables havien estat les mai prou valorades infermeres. Havia de fer la presentació dijous dia 28 de desembre de La dama de Constantinobledel mestre Pau Faner i em va ser de molta utilitat l’estada a l’hospital perquè així vaig poder establir un paral·lelisme entre el meu dolor personal i el dolor històric dels captius de Ciutadella duts a Istanbul, al palau de Topkapi: “El guarda li va fermar les mans per darrere, li va travar els peus i després li va fer un nus molt estret als testicles amb una altra corda i va començar a estirar per obligar-lo a caminar.” “Als eunucs negres de l’harem del sultà els fermen de peus i mans, els embenen els ulls i també els testicles, estiren fort i els tallen els genitals amb un ganivet molt esmolat (…). Després els curen amb banys de sals i ungüents i deixen passar quatre dies per veure si sobreviuen i poden orinar.” És una analogia desafortunada però el cos d’infermeres d’un hospital és el més semblant a un harem contemporani i puntual. A diferència de les odalisques i concubines de l’harem les infermeres no donen plaer però eliminen el dolor amb la seva professionalitat i el resultat ve a ser similar. La novel·la de Pau Faner és com un viatge. T’agafa de la mà i et mena des de rere les muralles de Ciutadella fins a Constantinoble passant per la Capadòcia i per multitud de regions que travessen a geps de camells na Sola, na Guisla, en Kerem, en Kedir, na Hasret i en Jan de Menorca. Quina meravella ha escrit en Pau. Amb un ritme endimoniat i també angelical ens va deixant al costat de monuments; ens fa recordar llibres memorables dels quals ens arriba el seu eco fluït; ens recorda, com fa Victor Frankl, supervivent del camps d’extermini i concentració alemanys, que es poden viure moments lluminosos, o el que jo he acabat anomenant la síndrome de Marco Polo que consisteix en comparar tots els llocs visitats amb Menorca com fa na Sola, la protagonista d’aquesta novel·la formidable que fa equilibris damunt la línia del funàmbul sense caure mai en el maniqueisme. És un llibre que conté molts de llibres en el seu interior que van apareixent amb la màgia de les nines russes. Una novel·la d’aventures, una novel·la d’amor, una novel·la històrica plena de detalls, una novel·la d’amor, una novel·la exòtica, una novel·la gastronòmica que ens aporta la recepta de plats menorquins tradicionals -perdius amb col, raoles d’endívia, carquinyolis…- i de suculents plats otomans. Una novel·la que en abarbeta i no ens amolla fins que no hem llegit la darrera línia. Les dones són l’ànima del món i en Pau Faner és un clàssic de la literatura universal.

ABERBATAR. Subjectar amb força algú, aturant-lo de fugir. Format sobre el terme nàutic barbeta, ‘cap prim de corda’.