En les passades eleccions aní a votar més que més per la passejada, perquè necessitava estirar les cames. És a dir, que vaig anar a votar sense ganes. Soc un d'aquells que ho van fer, segons la tòpica expressió, amb la pinça al nas, no m’estendré ara a explicar per què (per què em vaig tapar el nas i per què, malgrat tot, vaig votar). El cas és que pel camí em vaig recordar d'aquell sòsies meu que fa un parell d'anys deia que no tornaria a votar mai més. I vaig pensar: quin riure si resulta que coincidim en el col·legi electoral amb les paperetes a la mà. Però no, encara que vaig sentir la seua presència, fins i tot una fantasmal resistència en el meu braç a l'hora de ficar els sobres en les urnes, no el vaig veure, i em va quedar la curiositat de saber què havia fet finalment. Vaig esperar els resultats de l’escrutini, i l’endemà al matí el vaig cridar. No em va agafar el telèfon, cosa habitual en ell, però un parell d'hores després em va deixar un d'aquests maleïts missatges de veu del WhatsApp que transcric a continuació:
“Ja et vaig dir que no ho faria. Abstindre's té rang de pecat mortal i aquest a mi em faltava. Després de quasi cinquanta anys de serveis a la pàtria com a votant fidel, volia saber què se sentia en deixar-ho córrer. Com que el vot encara és un dret, no una obligació, no tinc per què donar-te més explicacions. I espere que no em vingues amb el conte que a partir d'ara no em puc queixar perquè no he votat. Mai no entendré com ha fet fortuna un argument tan estúpid. Si algú no té dret a queixar-se és precisament el que ha votat, crec que és obvi. Però tampoc no he intentat arrossegar ningú a aquesta terra incògnita, al contrari. He tractat d’eludir el tema, i si de cas ha sorgit, li he seguit el corrent a l'interlocutor en qüestió, que normalment estava entusiasmat, se sentia imprescindible, li ho havien fet sentir durant la campanya electoral tot fent-li oblidar com havia sigut de contingent durant els quatre anys anteriors i com seria de contingent durant els quatre següents”.
“M'he sentit com quan vaig deixar de creure en Déu i vaig començar a blasfemar, ja saps, com si tot d’una un llamp anara a caure’m en la gepa. I no m'importa confessar que durant unes hores he tingut remordiments per si succeïa el que és probabilísticament impossible, que per un sol vot, que hauria pogut ser el meu, s'haguera decantat la balança cap al costat que, com saps molt bé, deteste amb totes les meues forces. Evidentment, no ha estat per un vot. Però també sé el que estàs pensant, que la suma de moltes abstencions com la meua ha contribuït al resultat. No et dic que no, però que jo votara no faria que els altres abstencionistes ho feren també. No he sigut jo el causant de la desfeta, i encara que admet que puc ser part de l'explicació, crec que és més útil buscar-la entre els que sí que han anat a les urnes”.
“Podem donar-li la culpa al gat, però estava clar que abans o després l'esquerra hauria de corregir la deriva que va prendre quan uns van voler pujar a dalt de tot tirant de la seua pròpia cueta, tal com aquell embrollador del baró de Münchhausen deia que s’havia tret a si mateix del pantà. La bocinada ha sigut sobretot per a ells, però també per als que, aprofitant que estàvem distrets amb l'espectacle, al llarg d’aquests anys ens han fet combregar amb unes quantes rodes de molí. És de veres que amb una hòstia la meitat de forta n’hi hauria hagut prou, però a veure qui mesura la força de col·lectius tan heterogenis com el dels abstencionistes, el dels ignorats, el dels decebuts, el dels emprenyats o el dels tontos, que també compten. Poden coincidir, però cada un va per la seua banda. Així que, encara que el fet que els homes ploren estiga ara millor vist que en temps de Boabdil, val més que t’oblides ràpidament de Granada i vages pensant en com afrontes la pròxima batalla”.
Fins ací les seues paraules. I estava jo planejant matar l’avorriment, el meu i el del lector, bescanviant arguments amb el meu alter ego, quan aquest pla se me'n va anar a fer la mà. No comptava jo amb els capritxos del destí. D'improvís va arribar la notícia de l'avanç electoral per a les generals, i això, em tem, li ha donat a ell una raó de pes per a reincidir, la de no votar sota la pressió d'allò que té tota la pinta d'un xantatge: o voteu com Déu mana, o ja us apanyareu. Pel que fa a mi, de mala gana, però m'avinc, renuncie responsablement a la polèmica, la pospose, accepte l'elementalitat del joc i m’atande. Tornaré a votar com el pusil·lànime que soc, votaré per por, perquè no se m'escapa la misèria present, però el que ens pot vindre al damunt ja sé de què va. I qui no ho sàpiga faria bé a escarmentar en el cap dels altres, per bé que això implique contravindre una tràgica llei històrica.
En aquestes circumstàncies, dipositar un trosset de paper en una urna serà com voler netejar una caguerada de bou amb un confeti, però què li farem. Deixaré, una vegada més, que parega que soc amo del meu destí. Tornaré a votar, ja veuré a què o a qui, encara que en comptes d'una pinça en la nàpia m'haja de posar una màscara antigàs, o una de les que m'han sobrat d'aquella altra pandèmia. I després em ficaré a casa, a esperar a peu dret el resultat, quin remei. Quan passe la tempesta m'estudiaré a fons els arguments del meu jo abstencionista, a veure fins a quin punt ell soc jo i jo soc ell, a veure si em trac de damunt aquesta síndrome de Mafalda, la del cagandanes hiperestèsic permanentment preocupat pels mals d'aquest món, a veure si aprenc a deixar-me de romanços, d'esperit crític, autocrític, analític, gemecador i masoquista, a deixar de sermonejar al personal i viure la vida, que són quatre dies cagats, potser menys. I qui vinga darrere ja s’ho farà.
0