Enguany es commemora el 600 aniversari de la mort de Bernat Metge (Barcelona 1340/1346-1413). Escriptor, notari i secretari reial, és considerat un dels millors prosistes de la seva època. Autor també de diferents obres en vers, en prosa va ser l’introductor del nou estil renaixentista en la literatura catalana. Es pot llegir la seva obra mestra “Lo somni” en la versió moderna publicada per Barcino en la col·lecció “Tast de clàssics”.

Fa pocs dies rebíem amb satisfacció la notícia que l’Associació de Teatre i Auditoris Públics de les Illes Balears premiava la representació de Lucrècia de Joan Ramis amb el reconeixement al millor espectacle teatral del 2012. Es tracta d’un guardó sobradament merescut pel magnífic treball d’actors, direcció i posada escena d’aquesta gran obra del s. XVIII que ha demostrat, una vegada més, l’actualitat i l’interès dels clàssics quan són oferts amb qualitat, imaginació i bon gust. També a principis d’abril s’estrenava al Teatre Romea de Barcelona un espectacle inèdit sobre l’obra Lo Somni de Bernat Metge que aconseguia un gran èxit gràcies a un muntatge intel·ligent, un notable treball d’actors i un acompanyament amb música de Raimon, el cantautor que tant ha fet per transmetre a través de la cançó l’obra dels nostres clàssics.

Bernat Metge havia nascut al carrer dels Especiers de Barcelona on el seu pare, Guillem Metge, tenia un obrador d’apotecari que sovint proveïa la família reial. Una volta mort Guillem, la seva mare es tornaria a casar amb Ferrer Sayol, escrivà i protonotari de la reina Elionor de Sicília, una circumstància que influiria en el jove Bernat a decantar-se per la professió de notari. Sayol, a més, el féu entrar a la cort d’Elionor on començaria la seva carrera el 1371. A partir d’aquest moment  trobam Bernat Metge al servei dels diferents reis i reines catalans després de la mateixa Elionor: Joan I, Violant de Bar, i Martí l’Humà. A la cort de Joan I, Metge es veurà implicat en una sèrie d’escàndols i corrupcions i, després de la mort del rei Joan, és processat i empresonat. A causa d’aquesta circumstància, poc després de sortir de la presó, va escriure l’obra Lo somni,  una de les finalitats de la qual seria justificar-se davant el nou rei, Martí l’Humà, que finalment, el rehabilità en el seu càrrec de secretari reial.

Lo somni és una de les obres en prosa més importants del s. XIV i la més destacada contribució de Bernat Megte a la nostra literatura. Dividida en quatre llibres, comença en el moment en què l’escriptor es troba a la presó i se li apareix en un somni la figura de Joan I, mort feia poc. Davant el rei, Metge mostra la seva incredulitat i escepticisme (“çò que veig crec e del pus no cur”). Després de discutir sobre la immortalitat de l’ànima, Joan I li conta el seu judici i com ha anat a parar al Purgatori. Als llibres tercer i quart apareixen dos personatges mítics, Orfeu i Tirèsies. El primer relata la seva estada a l’infern i el segon fa un llarg  discurs contra les dones. En la seva resposta, Metge lloa les virtuts de les dones i critica els defectes del homes i, a la vegada, ens deixa una interessant descripció dels costums i modes del seu temps. La prosa de Bernat Metge, influïda per l’humanisme italià, enceta el nou estil del Renaixement en la literatura catalana.

En parlar de Bernat Metge és potser obligat referir-nos a la prosa de la Cancelleria Reial, un model de llengua unificat i avançat a la seva època pel que fa a les altres llengües romàniques. Pere el Cerimoniós havia reorganitzat i estructurat la Cancelleria Reial i hi cridà escrivans, secretaris i protonotaris d’alta competència lingüística que crearien un model de prosa unificat amb “una incondicional acceptació en tot el domini lingüístic”, per dir-ho en paraules de Martí de Riquer a la monumental Història de la Literatura Catalana (Ariel, 1964). El dialectalisme és una de les característiques de les llengües neollatines que no establiran un model unificat de prosa culta fins al Renaixement. En canvi, explica Riquer, “a la nostra literatura hom no adverteix una fragmentació similar, fins a tal punt, que molt sovint ens és difícil de localitzat un text – o sia afirmar que és escrit per un català, o per un mallorquí, o por un valencià, o per un rossellonès – si no ens ajudem de dades extralingüístiques”.  Avui, però, els polítics que ens governen ignoren els usos i costums del model de llengua de les Illes Balears, des de Ramon Llull al nostres dies, marginen els nostres millors homes i dones de lletres, giren l’esquena als nostres filòlegs i lingüistes i pretenen una absurda fragmentació de la llengua escrita que perjudicaria i afebliria encara més la nostra llengua. Farien bé de deixar de banda motivacions ideològiques i prejudicis i aprendre dels nostres clàssics que sempre tenen tant a ensenyar-nos.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 30-04-2013)