Encara sento bategar aquell silenci a la mà
De l’horitzó a l’inrevés, d’un calaix al teu cap
Diu que el record, quan ja no hi és, fa aquella olor de casa buida que ens fa de perfum
Que, simplement, passa de llarg el tren dels dilluns

Camina el pols com si no fos el mecanisme constant
D’algun rellotge aturat al quart de lluna minvant
La cara oculta de la sort és com una moneda que cau de cap per amunt
Quan juguen l’ànima i el cos, i van tres a un

Carrers on volen llençols
On la bellesa penja estesa dels balcons
A les ciutats on no hem comptat mai els terrats
On hem viscut, on hem trobat
Paraules que es fan un nus
A les persianes enrotllades del discurs
D’un emissari que no sap on cau el nord
D’aquell país on soc el sord

Encara guardo el vell estel que ens fa mirar sempre a dalt
Un fil elèctric creua el cel i fem un càlcul mental
De divisions, constel·lacions i un bon grapat d’altres
Receptes per veure-hi més lluny
L’últim que ho tanqui tot amb clau i apagui el llum

Carrers on volen llençols
On la bellesa penja estesa dels balcons
A les ciutats on no he comptat mai els terrats
On hem viscut, on hem trobat
Paraules que es fan un nus
A les persianes enrotllades del discurs
D’un emissari que no sap on cau el nord
D’aquell país on tots som sords