Pasqual Maragall, Mariano Rajoy, Carles Puigdemont o Salvador Illa són alguns dels polítics que ens venen al cap en veure Queco Novell. En l’any que se celebra el 15è aniversari del Polònia, Línia Nord parla amb l’humorista, actor i periodista.
Alguns dels personatges que imita ja fa anys que l’acompanyen. D’alguna manera formen part de vostè?
En absolut! [riu] Però l’altre dia va venir un lampista a casa a arreglar-me una cosa i em va dir: “Estic molt content d’haver ajudat el senyor Rajoy”. Després de 15 anys seguits és impossible que la gent no m’hi relacioni, i ho accepto molt esportivament. A més, és veritat que a alguns personatges els agafes un cert carinyo perquè t’ho passes molt bé imitant-los, però no a nivell personal.
La majoria del públic, que el coneix sobretot pel Polònia, potser no sap que va exercir de periodista durant 13 anys i que va presentar un informatiu. Com recorda aquella etapa?
M’agradava molt i el Polònia no s’entén sense aquest període. Els tres que el vam començar –el Toni Soler, el Manel Lucas i jo– som periodistes de la mateixa generació i ens dedicàvem a la informació política.
Quan estudiava periodisme, s’hauria imaginat mai que acabaria dedicant-se a l’humor?
No, mai. Jo em volia dedicar 100% al periodisme i és una feina que encara m’agrada molt. Per això quan puc intento escriure alguna cosa, fer cròniques, entrevistes… No vull deixar-ho del tot.
Com es va produir aquell canvi?
Va ser abans del Polònia. El Toni [Soler] em va explicar un projecte per a TV3, el 7 de notícies, que consistia a fer un informatiu per davant i per darrere. Em va engrescar i em venia de gust fer un canvi. Després van venir el Set de nit i el Mire usté (Antena 3). Vam aconseguir fer el que volíem: fer humor sobre l’actualitat, tractar l’actualitat des d’un altre punt de vista, desdramatitzant-la.
Però sovint la realitat no posa les coses fàcils per fer humor…
Els anys del procés van ser molt convulsos per al país, sentimentalment molt agitats per a molta gent, però van ser uns anys meravellosos per al Polònia. Ho he de dir, no me n’amago. Ara bé, després de l’1-O, i sobretot quan van tancar els líders independentistes a la presó, va ser molt complicat. Potser va ser l’època en què el Polònia va deixar de fer riure per ser un pèl més punyent, per ficar el dit a la nafra. A mi m’agrada l’humor que et glaça el riure, i en aquells anys ho vam haver de fer molt.
Algun cop s’ha plantejat deixar-ho?
Sí, moltes vegades. Perquè el Polònia també és una feina i, com a tal, hi ha moments de dubtes, però després segueixes perquè t’agrada molt. No ha estat res greu, eh? Una cosa que es viu de forma interna i personal.
I, en moments així, es planteja tornar al periodisme?
No, no he arribat a aquest punt de gravetat [riu]. I el viatge de tornada no sé si el sabria fer.
LLEGEIX L’ENTREVISTA SENCERA AQUÍ
