Isaac Peraire Soler

Engrescar. Bonic verb. I aquest és el repte.

Em dóna la sensació que això de la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya ja és més que començada (quan fa que es va iniciar?). Anem rebent enquestes, entrevistes, titulars, paraules, sondejos, globus sonda, notícies enverinades, inputs… arribaran les promeses, els debats més intensos… i les eleccions. S’enceta un període electoral molt atepeït, en què es decidiran moltes coses (o potser, en el fons, malauradament no tantes).

Mentrestant, van passant els dies. I la ‘gent’ ens anem desencisant. O una part de persones es van desencisant. La confiança en els polítics o en la gent que s’implica en política (en alguns, o tots) va minvant.

Sóc conscient que a vegades costa (ahir milers de catalans preferien veure Crackòvia abans que el President Montilla, per posar un exemple potser no prou adient). I és que entre tots plegats no fem la feina ben feta, segur.

Però hi ha una cosa que penso que no hem d’esperar a què ens facin els altres. Segur que poden ajudar-nos-hi (tan en positiu com en negatiu), però un mateix es pot engrescar, es pot il·lusionar. Parlo, per exemple, de mi mateix. M’engresco i m’il·lusiono tan sols de pensar en els reptes que tenim endavant. En els reptes que tenim com a persones, com a poble del que formem part, com a comarca a la que pertanyem, com a país al que vivim.

El primer repte, doncs, engrescar-nos. Després, aportar coses per canviar el què no ens agrada, i fer-ho en positiu. Per molt difícil que sigui (que ho és), podem millorar molt.

Pel poble, pel país, per nosaltres, jo m’engresco. I tu?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!